 |
| Mariano Rajoy (PP) i Pedro Sánchez (PSOE) entenent-se de primera. Foto EFE |
Ara que el president del govern espanyol Mariano Rajoy ha encetat una sèrie de trobades amb els líders d'altres formacions polítiques (algunes de les quals com Ciudadanos, segur que li prendran vots i li faran perdre la galdosa majoria absoluta amb la que ha campat per les esplanades messetàries aquests darrers quatre anys), sembla a ulls de l'opinió pública, que de cop i volta, Rajoy és més dialogant i més obert de mires. No us ho cregueu pas, és un fals miratge. Rajoy només parla amb aquells amb els que creu que es pot entendre, amb ningú més. I ves que no sigui per captar alguna idea de la que es pugui apropiar, perquè d'idees, ell mateix i el seu govern n'estan completament faltats.
A les acaballes del seu horrible govern, Rajoy se n'adona que parlar, dialogar, negociar i arribar a acords, pot solucionar molts problemes, sobretot quan la conversa i la negociació es fan amb les mires posades en el bé comú i no pas en maniobres partidistes que el mantinguin a ell i als seus, en el lloc on han estat fins ara: asseguts còmodament a les poltrones dels ministeris que tants i tants beneficis els ha reportat, en tots els sentits. Se n'ha adonat tard, tardíssim, en temps de descompte.
Rajoy, com deia, ara passa per ser un tipus dialogant, somrient i amb iniciativa, el que potser serveixi per suavitzar la imatge que ha donat fins ara, de poruc a l'hora de plantar cara a la premsa, insegur a l'hora d'oferir explicacions convincents sobre les decisions preses, explicatiu i pedagògic a l'hora de fer arribar aquestes decisions a l'opinió pública a través dels mitjans de comunicació, igual els afins (la majoria) com els contraris i capaços de qüestionar a les seves editorials i a les columnes d'opinió dels seus col·laboradors, unes actuacions que sovint són, com a mínim, discutibles.
Les converses mantingudes fins ara, però, només han servit per evidenciar una qüestió: que quan es tracta d'anar en contra de les aspiracions d'independència de Catalunya i dels catalans, els partits unionistes espanyols i el català Ciudadanos també, ràpidament es posen d'acord: "la unidad de España no se cuestiona. España no se rompe". I encara més, ara que sabem que si els catalans ens independitzem, acabarem "sortint del món", com afirmava ahir el ministre d'Afers Estrangers, José Manuel García-Margallo qui té, per cert, el rècord de dir més bestieses en l'espai de temps més breu possible. Una al darrera l'altra.
L'anatema contra Catalunya està servit perquè a Espanya ven i molt: "Cuando alguien se encuentra ante una insurrección, la sofoca. Debe impedirse que desobedezcan la ley", deia ahir García-Margallo referint-se als catalans. I encara més, Joaquín Leguina deia ahir a 13TV: "La diferencia con ETA es que mataban y éstos (els independentistes, vol dir), todavía no". Es pot dir més grossa? Dons potser sí perquè la rediviva Carmen Chacón, que només treu el nas quan necessita els vots per mantenir-se ferma a la poltrona que l'alimenta, afirmava que "Combatrem per terra, mai i aire la ruptura que Junts pel Sí i la CUP pretenen". Es nota que la "doña" va ser ministra de defensa.
En fi, em sembla a mi que és de sonats aguantar tot això, que és només una petitíssima mostra del pa que es dóna, i no fer res per perdre'ls de vista com més de pressa i lluny millor.
Pensava jo ahir, reflexionant amb mi mateixa, que si a Rajoy ara li ha donat per mostrar-se dialogant i obert a les idees dels altres, aprofitant aquesta avinentesa, potser ha arribat el moment de començar a negociar els termes de la desconnexió amb Espanya, perquè no sigui una amputació en sec, sinó una dissecció quirúrgica ben plantejada. Tan cec està Rajoy que no s'ha adonat que és el moment de cedir, d'asseure's i negociar amigablement amb els catalans que volem que les institucions espanyoles marxin de Catalunya, avui mateix a ser possible?. Em fa l'efecte però, que ara ja som molt lluny d'aquestes formalitats i el que s'imposa per part dels catalans, és seguir ben fermament i ben recta, el camí que les urnes han traçat, desobeint si cal, una Constitució que per obsoleta i "trasnochada" fa temps que no ens sentim nostra.
