UNA CAMPANYA ELECTORAL "MONOTEMA"

Ja ho veig a venir i he de dir que no em ve de nou. Aquesta campanya electoral que tot just ara comença i que mira cap al 20-D, estarà centrada en un sol punt que servirà d'ariet per entrar, per part dels partits espanyols, espanyolistes i unionistes, en algunes zones clarament impermeables i hostils a qualsevol altre pensament que no tingui en la seva essència, una arrel clarament franquista. 

M'hi jugo el que vulgueu a que en aquesta campanya que ara s'iniciarà, ni PP, ni PSOE i encara menys Ciudadanos, parlarà d'altra cosa que no sigui Catalunya, el procés català i l'amenaça que els sonats dels catalans hem posat sobre la taula, de "romper la sagrada unidad de la patria española". 

I que bé que els va aquesta excusa. Si és que els catalans som el tema de moda!. En comptes d'intentar resoldre el problema abans que es converteixi en un conflicte (i em fa l'efecte que ja arriben tard), el PP s'ha dedicat a dir no-no-no-no-no-no-no-no-no-no-no, sistemàticament a qualsevol intenció de diàleg, d'entesa, de negociació, de pacte. És curiós de quina absurda manera, Rajoy i els seus, ignoren que els catalans som gent tossuda que quan posem la banya en un objectiu, no parem fins aconseguir-lo i en aquesta ocasió, l'objectiu és enorme, històric i definitiu. Volem la nostra independència i no ens aturarem davant de res per aconseguir-la, encara que PP i PSOE facin front comú "Juntos por el NO" (Diari de Tarragona, 29/10/15). 

Els partits espanyols i espanyolistes, però, a la seva. I ara fa dies que no ens diuen nazis! Deu ser perquè estan distrets inventant noves formes d'insults mancats de base històrica, en fi...

El que us deia. Molt em fa l'efecte que el procés català capitalitzarà una campanya electoral per veure qui ocupa la Moncloa, en la qual ben poc es sentirà a parlar d'economia, de la sortida de la crisi (si és que aquesta sortida està propera), de justícia social, de les necessitats de les persones, de les relacions internacionals i de en quin punt està la "marca Espanya", la qual cosa anirà molt bé perquè sospito (potser maliciosament) que ni PP, ni PSOE, ni Ciudadanos ni cap altra partit ni formació, tenen ni idees, ni solucions per a la resta de problemes, grossos i urgents, que pateix la bona gent de cada dia, igual l'espanyola com la catalana.

En tot cas, ja cal que els catalans ens comencem a calçar l'armadura de la indiferència davant de totes les barrabassades que escoltarem, l'escut de la fortalesa per no defallir en el nostre propòsit, i totes les armes legals de les que puguem disposar per barallar-nos pràcticament cos a cos, amb el Tribunal Constitucional. Cal que fem pinya i tenir molt clar que més de dos milions de persones i 72 escons al Parlament, tenen més força i són més evidents i visibles que tots els atacs dels quals els catalans puguem ser objecte. 

El tan anomenat "xoc de trens" està servit i el tenim aquí a la vora. Ara toca fer-nos forts i seguir endavant perquè l'objectiu a assolir és tan gran, que de cap manera el podem perdre de vista.

  

EMOTIU 15 D'OCTUBRE

Des que tinc ús de raó i memòria històrica, sóc conscient que el dia 15 d'octubre és especial. Una efemèride tràgica assenyala aquest dia com a únic en el calendari: és la data en la que un president elegit democràticament, mora afusellat precisament per això, per ser president i demòcrata. El de Lluís Companys és un cas únic en la història i el 15 d'octubre de l'any 1940, una data per no perdre de vista.

La primera vegada que vaig sentir aquesta història va ser de llavis de la meva besàvia, que tenia 41 anys quan Franco va fer assassinar a Lluís Companys. Tot just acabava de passar la guerra i la gent, encara espaordida pels successos i esdeveniments terribles que la guerra va comportar, van conèixer amb estupor que al president de la Generalitat de Catalunya, Franco l'havia mort. I de mala manera, ajusticiant-lo com si fos un criminal, en un acte que tenia un fort rerefons de venjança i de ganes d'atemorir als catalans, com així mateix va passar.

Recordo a la meva besàvia explicant-ho, com no creient-s'ho encara, després de tants anys: "És que havien mort a en Companys!, a en Companys tot just!. I no havia fet res per merèixer-ho, com tanta i tanta gent va morir en aquella guerra!".  Penso que la generació de persones a les quals la guerra els va enganxar joves, a partir dels 20 anys en endavant posem per cas, no es van poder refer mai de la ferida immensa que la guerra va obrir i que no va acabar de cicatritzar mai del tot. Els va quedar com a mostra del que havien passat (mort, fam, repressió, assassinats, exili), una por evident, una temença que tot allò pogués tornar a repetir-se en algun altre moment de la història.

Què penseu que diria la meva besàvia, si a hores d'ara fos viva i hagués vist al president de la Generalitat (en funcions) Artur Mas, anant a declarar davant la justícia espanyola, per una acció llargament demanada i portada a terme a Catalunya, una acció tan senzilla i noble com posar al carrer unes urnes de cartró perquè la ciutadania catalana que lliurement ho volgués, pogués expressar-se sobre el futur del seu país. No hi va haver coaccions, ni pressions, ni amenaces, ni cap altra frontera que obligués als catalans a fer el que vam fer: dipositar a dins l'urna que tocava, una papereta impresa a casa, en la qual personalment, vaig assenyalar Si-Si.

Aquest passat dia 15 d'octubre se'm va posar la pell de gallina quan vaig veure a milers de persones al carrer, el govern en pes, alguns dels líders polítics d'altres partits, personalitats de tots els àmbits, més de quatre-cents alcaldes amb les seves vares alçades, fent costat al president Mas, en un moment compromès i delicat en l'aspecte polític i personal. Mas, serè, elegant, digne com sempre, va entrar sol als jutjats mentre milers de persones l'esperaven pacientment al carrer més d'una hora i mitja. Ja havia passat un parell de dies abans amb les conselleres Ortega i Rigau, però l'acompanyament al president Mas va ser increïble, un acte d'una potència indiscutible. Ningú va deixar el seu lloc durant el temps que va durar la declaració de Mas a porta tancada i per descomptat, per fer bé les coses, el president Mas mai caminarà sol. "Per comportar-me com un demòcrata se m'ha de tractar com un delinqüent?" va preguntar el president Mas. La resposta, per a la ciutadania que el recolza i que és conscient que sense ell el procés cap a la independència de Catalunya no fora on és, és clara, però (de moment), tot està en mans de la justícia espanyola. Caldrà saber també, si en aquell moment, Europa mirava cap a Catalunya o cap a una altra banda, com sol fer darrerament. Haurem d'esperar unes quantes setmanes, a veure què, però tot fa pensar que segons com vagin les coses, haurem de tornar a sortir al carrer. I coneixent-nos, ho farem tants cops com calgui.

      

UNA ÍTACA POSSIBLE

Konstantínos Pétrou Kaváfis és un dels poetes grecs contemporanis més coneguts. Els seus poemes han inspirat en nombroses ocasions el rerefons d'altres obres, com per exemple, aquella famosa novel·la de Terenci Moix que va guanyar el Premi Planeta l'any 1987 i que es deia "No digas que fue un sueño", vers aquest, extret d'un poema de Kaváfis que porta per nom "El dios abandona a Antonio": "Sobre todo no te engañes, no digas que fue un sueño, que se engañó tu oído: no aceptes tales vanas esperanzas."

Poc s'imaginava, però, Kaváfis, que un dels seus poemes més estimats, "Viatge a Ítaca", seria el més anomenat com a metàfora a casa nostra, que el cantaria Lluís Llach, que la gent anomenaria l'illa grega com a símbol de llibertat i de consecució d'allò que s'ha proposat per difícil que sigui, i que precisament a causa d'aquesta dificultat per arribar-hi, cal emprendre abans un viatge ple de traves i de lluites, d'aprenentatges i d'unes noves esperances que han de ser prou fortes com perquè no s'esvaeixin en l'aire i d'objectius tan grans que no es puguin perdre de vista.

Catalunya està en el seu camí cap a Itaca. Compte, no ens confonguem!. El viatge és metafòric, una al·legoria dels seus desitjos i ambicions com a poble i com a país, perquè com és fàcil d'entendre, Catalunya no variarà ni un mil·límetre la seva situació geogràfica, aconsegueixi o no la seva independència d'Espanya.

Fa gràcia quan de vegades, els catalans, per expressar aquest desig de canviar el nostre status relacional amb Espanya, diem "marxem". No, nosaltres no marxem, no ens movem de lloc: són les institucions de l'Estat i els seus representants els que marxen de Catalunya per no tornar-hi més!. Més enllà de tenir una ambaixada a Barcelona, l'administració estatal no tindrà lloc en una Catalunya independent, erigida com a Estat amb un funcionament paral·lel i similar al de qualsevol altre estat d'Europa i del món.

Això és el que vol dir la independència de Catalunya: la possibilitat de governar-nos, de fer les nostres pròpies lleis a mida de les pròpies necessitats, de gestionar els nostres recursos com millor creguem que hem de fer-ho, sense interferències, traves ni rasers que ens igualin amb qui de fet, compartim ben poca cosa. Aquesta és la Itaca que volem, per la qual hem emprès el viatge, navegant sovint sobre aigües turbulentes. Però allà al lluny d'aquest procés, una nova albada d'aixeca i és responsabilitat de tots i totes, fer el possible per arribar-hi.