Finalment ha passat el que ja es veia a venir que passaria: que les
eleccions celebrades el 20D han deixat un panorama polític estrany, com mai
abans s’havia vist a Espanya. Era molt convenient que després de tants anys
d’alternança, el bipartidisme de PP i PSOE es veiés esberlat per la fortalesa
d’altres forces polítiques emergents i de fet, aquestes eleccions s’han
plantejat (erròniament des del meu punt de vista), com una contesa entre
quatre.
El resultat que han donat les urnes ha deixat estupefactes a tots
quatre, perquè es miri per on es miri, tots han perdut perquè cap d’ells ha
aconseguit les grans expectatives que s’havia automarcat.
Pel que fa als vells partits, el PP amb Rajoy al capdavant, volia
revalidar la seva majoria absoluta, cosa que sortosament no ha pogut
aconseguir, quedant-se amb només 123 dels 186 escons que tenia la legislatura
passada. El PSOE s’ha presentat tota la campanya com la única força capaç de
fer fora a Rajoy, però els seus esquàlids 90 diputats són completament
insuficients per aconseguir-ho i a més, aquest és el pitjor resultat de la
història del partit.
Pel que fa als partits nous, els dirigents de Podemos van ser els únics
que la nit electoral somreien ensenyant les dents, perquè aconseguir 69
diputats i plantar-se com a tercera força al Congrés espanyol té un cert mèrit,
més encara quan el globus de l’entusiasme inicial que havien encomanat en la
gent, es va anar desinflant a mesura que passaven les setmanes, enmig dels
merders interns que afloraven i les declaracions del seu líder que eren cada
cop menys clares. Finalment, la cara d’Albert Rivera de Ciudadanos la nit
electoral, pagava per ella mateixa. Després d’haver-se arrossegat per tots els
platós de televisió haguts i per haver i haver jugat amb la idea d’entrar amb
pas triomfal a la Moncloa i instal·lar-s’hi còmodament com qui aclofa el cul al
tron, s’ha de conformar amb només 40 representants al Congrés i ser la quarta
força.
El panorama ara és certament complicat perquè qualsevol combinació que
pugui donar-se entre dretes i esquerres requereix el compliment de diverses
condicions, la primera de les quals, és tenir una ment prou oberta per
asseure’s a negociar i ser prou flexible per escoltar i assumir algunes
demandes dels altres. En un país políticament normal, l’establiment de pactes,
d’acords, de coalició, de democràcia al capdavall, està a l’ordre del dia i és
una pràctica natural. No es pot pas oblidar que dels 28 països europeus més
importants, 24 estan governats en coalició i molts d’ells, en minoria. Però
Espanya no, Espanya fins i tot en això, “is different”. La pregunta és: seran
capaços els polítics espanyols, d’afrontar els temps que venen havent
necessàriament de pactar i negociar amb els adversaris i arriscar-se a que
algunes propostes polítiques no arribin més enllà del seu plantejament? Seran
capaços de fer-ho, ells que tota la vida han portat a la pràctica aquella
màxima tan espanyola que resa “por cojones”? L’àlgebra de la política es
complica per moments i la majoria absoluta queda lluny per a uns i altres. Fins
i tot la investidura d’un nou president pot resultar ser molt i molt
dificultosa.
I en tot això, què fan els partits que han obtingut menys
representació? Parlo d’Esquerra Republicana de Catalunya que té 9 diputats,
Democràcia i Llibertat que en té 8, el PNB que el té 6, IU que en té 2 o Bildu,
que també en té 2. Doncs podria ben bé passar un fet extraordinari, i és que el
govern espanyol estigui en mans de catalans i bascos. “¡No va más! ¡Hagan juego
señores!”.
L’altra pregunta clau és: com afectarà aquest resultat al procés de
Catalunya cap a la Independència? Són 17 els membres de la Cambra Baixa
clarament independentistes, un nombre significativament superior a la passada
legislatura si es té en compte que ERC ha triplicat els seus representants
passant de 3 a 9. “Que la força t’acompanyi!”, més encara si la setmana entrant
passat Nadal, la CUP desencalla l’elecció del president de la Generalitat i la
formació del nou govern. Aleshores resultarà que Catalunya tindrà un govern
sòlid i ben format i Espanya en canvi, seguirà navegant pels mars grisos de la
inoperància i la incertesa. I qui tindrà la paella pel mànec seran els que des
de fa molts de temps volen asseure’s i negociar la desconnexió de Catalunya i
Espanya. Aquesta pot ser una bona oportunitat per al procés envers la nostra
independència, que no es pot desaprofitar. Els vots a les urnes són la nostra
fortalesa.
I encara més, amb una mica de sort, tot això Mariano Rajoy s’ho mirarà
per la tele des de casa.
