SI EL MEU AVI ROCA FOS VIU

L'avi Joan Roca, a finals dels anys 60 al Vendrell

Si el meu avi Roca fos viu tindria 104 anys. Era un home amb molt de caràcter (una pólvora) i al llarg de la seva vida va veure de tot, inclosa, la Guerra Civil (que el va enxampar fent el servei a Cartagena); també l'arribada de l'aigua corrent i la llum elèctrica a les cases, la trepitjada de l'home sobre la Lluna, el llançament del Columbia des del Cap Canyaveral, l'avenç de la informàtica i el lent surar del telescopi Hubble per l'espai. No va poder 'veure' en sentit literal, més episodis històrics perquè l'avi Roca va morir completament cec. Si avui fos viu segur que es passaria el dia enganxat a l'ordinador navegant per Internet, comunicant-se des del seu perfil de Facebook, publicant les seves opinions contundents des de Twitter i navegant a través del Google de pàgina en pàgina, satisfent la seva enorme curiositat i les ganes de saber que no va perdre mai a la seva vida.

Tenia defectes? Un munt i també un caràcter seriós i intractable, tot i que a mesura que es va anar fent gran, aquest mal geni i les ganes de baralla i discutida es van anar desinflant. Era descregut, ateu, malparlat, geniüt i republicà fins al moll de l'os.

Ras i curt, l'avi Joan Roca va tenir al llarg de la seva vida tres grans alegries: la primera, veure embarcar a Alfons XIII (el cametes) al port de Cartagena camí de l'exili; la segona, la proclamació de la República i la tercera, la mort de Franco el 20 de novembre. Tenint en compte que ell feia anys el 21 de novembre, aquell 1975 va prendre's la mort del dictador com un regal d'aniversari anticipat que mereixia una celebració. Uns quants dies abans del 20-N, quan l'"equipo médico habitual" va començar a explicar amb compta-gotes als "españolitos de a pié" que el Franco estava que no estava, l'avi va comprar una ampolla de cava i li va dir a la Maia, la meva àvia, que la mantingués fresqueta fins que arribés el moment. Ella la va agafar sense dir res i la va mantenir en 'standby' a la porta de la nevera.

El recordo, aquella tardor de 1975, agafat al transistor de casa, matí, tarda i nit, fins que el dictador va fer l'últim espeterrec. No cal ni dir que va sortir l'ampolla de cava i que mentre l'Arias Navarro anava fent el somicó, ell, brindant amb ell mateix, se la va anar prenent de mica en mica, assaborint cada glopada que li lliscava ganyot avall. En tota la seva vida cap altre cava ni cap altra brindis, li va proporcionar més plaer.

Per cert, com que el 20-N no hi va haver col·legi, jo em vaig quedar a casa. Recordo que a l'hora de llevar-me la meva mare em va dir que aquell dia no havia d'anar al col·legi perquè (cito textualment) "un senyor molt vellet que estava molt malalt s'ha mort"; jo tenia 4 tendres anys i tota la innocència del món i em va saber greu que aquell senyor vellet, que jo no coneixia, s'hagués mort de tan malalt com estava. Quan vaig veure l'avi Roca, encetant la famosa ampolla de cava i brindant per la mort (que ja era hora) del Franco, vaig pensar que tenia un avi molt dolent que es posava content perquè un senyor vellet s'havia mort. Ai Senyor!, el que és la innocència de la infantesa...!.  Ningú més de casa va fer cap altra manifestació, ni de goig ni de dolor, però al cap d'uns quants dies, la besàvia Roseta va decidir de forma unilateral i irrevocable, que faria un bon dinar per a la família, sense que aparentment vingués a compte de res, simplement perquè "hoy es hoy".

M'encantaria saber què opinaria el meu avi Roca del que passa al món i a Catalunya en especial, en aquest moment. Probablement estaria content de saber que la tecnologia avança d'una manera increïble i que avui dia, la vida és més fàcil mercès als enormes avenços de la medicina, les comunicacions, la informàtica i la recerca en diferents camps que aporten al dia a dia, innovacions increïbles; també m'agradaria sentir-lo filosofar sobre els canvis de règims polítics i sobre la caiguda i alçament dels governs, arreu del planeta.

Què diria el meu avi Roca del 'Cas Pujol'? I del nefast govern del PP? I de la crisi i totes les desgràcies que comporta? I de l'immens batibull de corruptel·les que es fan i s'acaben descobrint a les espanyes? I dels atacs jihadistes, ell que era un ateu convençut i contrari a qualsevol pensament que es referís a un déu? Hauria participat en les grans manifestacions festives, reivindicatives, que ha conegut aquest país? Estic segura que sí. Me l’imagino donant la mà al veí del costat formant part de la gran Via Catalana, ben apropet de casa seva, al Vendrell.

Estic segura que avui, malgrat el bloqueig en les negociacions CDC-CUP, esperaria amb ànsia els nous esdeveniments cap a la llibertat dels catalans. Ell sempre havia cregut en la independència de Catalunya i havia renegat una i mil vegades de la inutilitat dels polítics espanyolistes, de la poca-vergonya dels seus representants. La independència de Catalunya hauria sigut la quarta alegria de la seva vida.

Ara, Probablement argumentaria un discurs més propi d'un altre temps i acabaria reblant que "el món està ben boig” i que “no hi ha ni un pam de net". Tindria raó. 

El dia que l'avi va morir ho va fer tan bé com va saber. Simplement al llarg del dia 1 de febrer de l'any 1991, es va apagar. Va anar-se'n tal i com ell volia, sense dolor, sense estrebades, sense adonar-se'n. Es va adormir, i prou. Quan em toqui, jo també vull una mort com aquesta. Ell sempre deia: "Morir no és res, és només un instant. Patir és el que em preocupa". En va saber molt, moltíssim.

El dia 21 de novembre, hauria complert 104 anys i ja hauria superat la centúria. No va tenir aquesta oportunitat ni jo la sort de veure'l superar-la, rondinant, queixant-se, renegant i filosofant a la seva manera, tal i com fan avui, ara mateix en aquest instant, avis i àvies de tot arreu.

Vagi per a l’avi Roca el meu record més entranyable.

L'avi Roca i jo, al terrat de casa. Jo que era la seva única néta (i per això la preferida) devia tenir en aquesta fotografia uns 3 anys.

BLOC DE DOL

Des de l'Albada d'Ítaca vull expressar el meu més profund rebuig als atemptats de París d'ahir a la nit, que han costat la vida a 140 persones. La meva solidaritat amb les seves famílies, amb els parisencs  i amb tots els francesos. Ho sento moltíssim. . 

En aquests moments la ràbia, la indignació són encara molt vives, perquè aquesta atrocitat no pot quedar sense resposta, però demana una reflexió profunda de què és el que ha de passar a partir d'ara i quin és el món que volem construir.

MANTENIR EL POLS

"El pulso". Escultura d'Ana Valenciano

"Fer un pols" (que no és el mateix que fotre un polvo!) o una "guerra de mans" és un exercici gimnàstic en el que s'enfronten dos contrincants els quals, encarats entre ells a una banda i altra de la taula, s'agafen la mà dreta d'una certa manera, deixant el braç en un angle amb el qual es pot fer força sobre el braç de l'altre. El joc consisteix en resistir com més temps millor la força de l'altra i al mateix temps, empènyer-lo per tal de vèncer al contrincant, doblegant-li el braç amb el que fa la força i obligant-lo a cedir.

Qui més qui menys tothom ha fet un pols alguna vegada, ja sigui com a joc, ja sigui com a exercici gimnàstic. En sentit figurat, "fer un pols" és resistir sense defallir, l'embat d'un altre que amb una força similar i contraposada, volent guanyar la confrontació oposant tota la resistència possible. Al final del pols, els contrincants es donen amistosament la mà, l'un perquè sense escarafalls ha sabut guanyar i l'altre perquè sense rancúnia, ha sabut perdre.

El pols entre Catalunya i Espanya fa temps que dura. Anys de fet, però és ara quan d'una manera més clara, s'evidencien una i mil diferències entre una i altra, summament difícils de resoldre, més encara si una de les parts en conflicte, Espanya, segueix entestada en un NO al diàleg, NO al pacte, NO a escoltar a la gent, un no tan estèril com violent.

Ara bé, si alguna cosa tenim els catalans, és que som molt tossuts i per tant, amb o sense diàleg, amb o sense pacte, amb la intervenció del Tribunal Constitucional o sense ella, el procés català cap a la independència seguirà endavant, tal i com va anunciar fa uns quants dies la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. Mai a la vida les raons havien estat més poderoses per continuar fent el camí, ben recte i sense defalliments, que la jornada és llarga i la feina a fer, dura.

Després dels recursos d'empara que Iceta, Arrimadas i Albiol van presentar davant el Tribunal Constitucional, per tal d'evitar que el debat sobre la declaració sobiranista arribés a la cambra parlamentària catalana, aquest ha decidit no acceptar-los i per tant, el debat es podrà realitzar el dilluns dia 9 de novembre. La decisió del Tribunal Constitucional es va prendre per unanimitat dels seus integrants, amb l'argument que calia demostrar respecte per la institució parlamentària (ara, no?).

Els catalans però, que ja comencem a tenir la pell dura de rebre patacades per tot arreu, no podem cantar victòria. No ho és: és simplement l'avançada del que vindrà després del debat del dia 9, presumiblement i amb tota probabilitat, l'anulació per part del TC de l'acord que a Catalunya es prengui per iniciar la desconnexió amb Espanya. Adverteixen que defensaran "la Carta Magna amb "prudencia y determinación"". És a dir, que ja tenen clar què faran: tornar altre cop a la facilitat del NO, NO, NO. "Son las asambleas parlamentarias, en su condición de poderes constituidos, las que en primer lugar deben velar porque sus decisiones se acomoden, en todo momento, a la Constitución". Aquesta "fidelidad a la constitución" que reclama el TC, ja s'ha pogut comprovar en una colla d'ocasions, que no té un camí d'anada i tornada perquè quan li ha convingut, el govern espanyol s'ha saltat els acords i compromisos adquirits amb Catalunya, sobretot en l'aspecte econòmic, ben bé a la torera.

Mentre, la ciutadania seguim veient com entre els polítics espanyols hi ha un clar acord d'anar, tots junts, en contra de la voluntat de Catalunya i els catalans; com el polititzadíssim TC fa el que el "partido del gobierno" els mana; i com a Catalunya no acaba d'haver-hi l'acord que caldria entre els partits independentistes, tot i que algunes veus solvents afirmen que aquest acord és a tocar i a més, amb molt bones condicions. La bona notícia és que malgrat tot i tot, el braç de Catalunya aguanta les envestides espanyoles en aquest pols singular que si ara es torça, no es tornarà a plantejar ni d'aquí a 300 anys més.   

LA REACCIÓ DELS UNIONISTES DESPRÉS DEL SEU FRACÀS

Iceta, Arrimadas i Albiol, a la sortida del TC (Foto del Diari Ara)

Ja hi tornem a ser!. Als despatxos del Tribunal Constitucional s’hi acumulen les carpetes que tracten els assumptes del procés català que els partits contraris a la independència no han sabut i la major part de les vegades no han volgut, resoldre per la via política, com seria de rebut. Avui, a les carpetes anteriors se n’afegeixen tres més: les que contenen les tres resolucions d’empara que han registrat Arrimadas, Iceta i Albiol, o el que és el mateix, Ciudadanos, PSC i Partido Popular. A la sortida de les oficines del constitucional, tots tres posaven satisfets davant les càmeres dels periodistes, formant escala de més alt (i animal) a més baixet (orondo y redondo, com dirien en castellà) i mostrant victoriosos els papers amb el registre d’entrada corresponent.

Sí, és clar, cal entendre’ls: han fracassat intentant frenar el ple del trencament amb la mesa del Parlament, que ahir, sí o sí, va engegar els mecanismes del procés acceptant la resolució que s’ha de debatre i posant-la a disposició de la cambra de cara al dia 9. Tenint la cambra com té, una majoria de diputats independentistes, està més clar que l’aigua quin serà el resultat de la votació i per tant, el tret de sortida del procés ja està donat.

Davant d’aquesta situació, què havien de fer els unionistes, espanyolistes i filibusters? Doncs provar de frenar-ho de totes les maneres possibles, fins i tot fent el ridícul. Perquè això és el que pot passar, que ho allarguin en el temps fent créixer la impaciència de la majoria dels catalans que estem per la independència i tenim pressa per aconseguir-la, però frenar-la i evitar-la, que és el que voldrien, això no està a les seves mans. Només són diputats autonòmics i comptats d’un en un, no pas gaires.  Insuficients, almenys.

Ciudadanos i Populares van agafats de la mà i no en va, són la marca blanca l’un de l’altre, però el PSC, representat per Iceta a la foto, mereix una reflexió a banda que a ell mateix l’hauria de fer pensar i adonar-se de fins a quin punt el partit que havia tingut una força importantíssima a Catalunya, al Parlament però també i sobretot als ajuntaments i a les diputacions, ara té una importància tan escassa, per no dir que és directament residual. Els temps canvien i la política i els polítics han de saber adaptar-se a les demandes de la gent, si no volen pagar una extraordinària factura, com la que Catalunya li ha passat al PSC. “"Nosaltres no volíem que la primera resolució fos negativa", ha argumentat Iceta, però el cert és que aquesta demanda d’empara s’ha presentat abans que el debat es celebri. El propi Iceta reconeixia fa unes jornades que “és molt difícil que el tribunal bloquegi el debat –els precedents així ho constaten–, però que cal presentar un recurs perquè els catalans sàpiguen que el PSC està en contra de situar les institucions catalanes al marge de la legalitat”. Els antecedents dels quals parla Iceta es remunten a l’any 2005, quan el PP va presentar un recurs d’empara al TC contra la tramitació de la reforma de l’Estatut sorgit del Parlament i que el Congrés dels Diputats va admetre a tràmit. El segon antecedent el trobem un any abans, el 2004, arran de la proposta d’Estatut polític d’Euskadi (el Pla Ibarretxe), que la mesa del Congrés va admetre a tràmit però que altre cop el PP va portar al TC demanant la seva suspensió, sense que aquest acceptés el recurs. Veurem què passarà ara, deu anys després, quan la tensió és més forta que mai i el govern espanyol demana tan sovint que el Tribunal Constitucional arbitri els assumptes que pertanyen a una esfera exclusivament política i no pas jurídica. 

Els que segueixen sense mullar-se, nedant enmig de marees perilloses, és Catalunya Sí Que Es Pot. La meva besàvia, que era una dona molt sàvia, sempre deia que “Déu Nostre Senyor estima als calents i estima als freds, però avorreix els tebis”. Bé, algun dia hauran de definir-se, suposo, i declarar a tothom què esperen, què volen i per quin objectiu es posaran en marxa, si és que arriben a fer-ho. I mentre aquests darrers es decideixen (o no), Junts pel Sí i la CUP segueixen endavant perquè el dia 9 de novembre és ben bé a tocar.

El 20 de desembre també s’acosta perillosament i sense una estratègia clara i amb el NO per bandera, els partits unionistes PP, PSOE i Ciudadanos, estan traçant maldestrament la seva estratègia electoral, sabent que a Catalunya ho tenen tot perdut però que a la resta d’Espanya, els entusiasmen les animalades que arriben a dir sobre Catalunya i els catalans, tot i reconèixer-se catalans també ells mateixos, i dient que tot el que fan, ho fan perquè estimen Catalunya. És ben bé allò que diu el refrany que “de tant que t’estimo t’abonyego” i que "el més cec és el que no hi vol veure".

JUNTS PEL "NO" A CATALUNYA

Mariano Rajoy (PP) i Pedro Sánchez (PSOE) entenent-se de primera. Foto EFE

Ara que el president del govern espanyol Mariano Rajoy ha encetat una sèrie de trobades amb els líders d'altres formacions polítiques (algunes de les quals com Ciudadanos, segur que li prendran vots i li faran perdre la galdosa majoria absoluta amb la que ha campat per les esplanades messetàries aquests darrers quatre anys), sembla a ulls de l'opinió pública, que de cop i volta, Rajoy és més dialogant i més obert de mires. No us ho cregueu pas, és un fals miratge. Rajoy només parla amb aquells amb els que creu que es pot entendre, amb ningú més. I ves que no sigui per captar alguna idea de la que es pugui apropiar, perquè d'idees, ell mateix i el seu govern n'estan completament faltats.

A les acaballes del seu horrible govern, Rajoy se n'adona que parlar, dialogar, negociar i arribar a acords, pot solucionar molts problemes, sobretot quan la conversa i la negociació es fan amb les mires posades en el bé comú i no pas en maniobres partidistes que el mantinguin a ell i als seus, en el lloc on han estat fins ara: asseguts còmodament a les poltrones dels ministeris que tants i tants beneficis els ha reportat, en tots els sentits. Se n'ha adonat tard, tardíssim, en temps de descompte.

Rajoy, com deia, ara passa per ser un tipus dialogant, somrient i amb iniciativa, el que potser serveixi per suavitzar la imatge que ha donat fins ara, de poruc a l'hora de plantar cara a la premsa, insegur a l'hora d'oferir explicacions convincents sobre les decisions preses, explicatiu i pedagògic a l'hora de fer arribar aquestes decisions a l'opinió pública a través dels mitjans de comunicació, igual els afins (la majoria) com els contraris i capaços de qüestionar a les seves editorials i a les columnes d'opinió dels seus col·laboradors, unes actuacions que sovint són, com a mínim, discutibles. 

Les converses mantingudes fins ara, però, només han servit per evidenciar una qüestió: que quan es tracta d'anar en contra de les aspiracions d'independència de Catalunya i dels catalans, els partits unionistes espanyols i el català Ciudadanos també, ràpidament es posen d'acord: "la unidad de España no se cuestiona. España no se rompe". I encara més, ara que sabem que si els catalans ens independitzem, acabarem "sortint del món", com afirmava ahir el ministre d'Afers Estrangers, José Manuel García-Margallo qui té, per cert, el rècord de dir més bestieses en l'espai de temps més breu possible. Una al darrera l'altra. 

L'anatema contra Catalunya està servit perquè a Espanya ven i molt: "Cuando alguien se encuentra ante una insurrección, la sofoca. Debe impedirse que desobedezcan la ley", deia ahir García-Margallo referint-se als catalans. I encara més, Joaquín Leguina deia ahir a 13TV: "La diferencia con ETA es que mataban y éstos (els independentistes, vol dir), todavía no".  Es pot dir més grossa? Dons potser sí perquè la rediviva Carmen Chacón, que només treu el nas quan necessita els vots per mantenir-se ferma a la poltrona que l'alimenta, afirmava que "Combatrem per terra, mai i aire la ruptura que Junts pel Sí i la CUP pretenen". Es nota que la "doña" va ser ministra de defensa. 

En fi, em sembla a mi que és de sonats aguantar tot això, que és només una petitíssima mostra del pa que es dóna, i no fer res per perdre'ls de vista com més de pressa i lluny millor.

Pensava jo ahir, reflexionant amb mi mateixa, que si a Rajoy ara li ha donat per mostrar-se dialogant i obert a les idees dels altres, aprofitant aquesta avinentesa, potser ha arribat el moment de començar a negociar els termes de la desconnexió amb Espanya, perquè no sigui una amputació en sec, sinó una dissecció quirúrgica ben plantejada. Tan cec està Rajoy que no s'ha adonat que és el moment de cedir, d'asseure's i negociar amigablement amb els catalans que volem que les institucions espanyoles marxin de Catalunya, avui mateix a ser possible?. Em fa l'efecte però, que ara ja som molt lluny d'aquestes formalitats i el que s'imposa per part dels catalans, és seguir ben fermament i ben recta, el camí que les urnes han traçat, desobeint si cal, una Constitució que per obsoleta i "trasnochada" fa temps que no ens sentim nostra.  

   

20 CONVERSES SOBRE LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA: JORDI BASTÉ

Jordi Basté (El Món a RAC 1)

Al llibre "20 converses sobre la independència de Catalunya" (Ed. Gregal, 2014), 20 personalitats molt conegudes per tot el públic, reflexionen sobre el procés, sobre què passarà, quines afectacions tindrà per a Catalunya i per a Espanya el fet que Catalunya pugui esdevenir un dia, un país independent. Aquest és un fragment del que explica al llibre d'una forma més extensa, el periodista Jordi Basté:

 

 

El difícil encaix de Catalunya dins d’Espanya

Cada dia de cada dia des de ja fa bastant de temps, les notícies que arriben de Madrid causen una profunda frustració en la gent.

El dia 12 de desembre de 2013, RAC 1 va interrompre cap a la una del migdia la seva programació habitual i Jordi Basté va tornar a posar-se davant el micròfon perquè estava a punt de passar alguna cosa molt important: el president Artur Mas estava a punt de comparèixer en roda de premsa al palau de la Generalitat juntament amb els líders d’Esquerra Republicana de Catalunya, Iniciativa per Catalunya i la CUP, per anunciar que a la fi, després d’intenses negociacions, havien arribat a un acord pel que feia a la pregunta i la data en què es realitzaria la consulta als catalans i les catalanes. Era un gran pas endavant que concretava i fixava en el calendari de la gent una cita important, històrica, davant les urnes. «Crec que no hi haurà consulta perquè el Govern espanyol no la permetrà», explica reflexivament i seriosament Jordi Basté. «Llavors, fer una consulta amb urnes de nyigui-nyogui és com fer un partit de costellada el dia de Nadal, que no val per res, que és un grup de gent que vol passar-ho bé una estona i que hi tornaran segurament d’aquí a un any. Penso més aviat que en comptes de fer una consulta anirem a unes eleccions plebiscitàries en les quals la majoria dels partits polítics de l’arc parlamentari català faran constar a l’ordre del dia la declaració d’independència i, per tant, si aquests partits assoleixen la majoria desitjable, proclamaran la independència del país. A partir d’aquí no sé què pot passar, no goso fer cap previsió de futur, ni el més immediat ni a mig termini.»

Quin és l’escenari que des del seu punt de vista, pot afavorir més Catalunya? «Es veu força clar que es va cap al que s’ha anomenat un xoc de trens entre Catalunya i Espanya i, de moment, no sembla que sigui evitable. Està clar que no és la situació ideal i desitjable però, si no ens deixen cap més camí, Catalunya tirarà endavant. Tot plegat és esgotador perquè concerneix a un tema certament delicat que hauria de tractar-se amb obertura de mires i pensant en el bé de la gent. Jo sempre dic que “de la sang se’n pot dir però no se’n pot sentir a dir” i entenc que, vist des de fora, Catalunya és un país difícil d’entendre.

»Hi ha molta gent que fins fa poc es preguntava per què ha augmentat tant l’opció de la independència, perquè ha crescut tant el desig en la gent que Catalunya sigui una nació amb estat, com totes les nacions del món. Des del meu punt de vista la resposta és fàcil de donar: perquè cada dia de cada dia, des de ja fa bastant de temps, les notícies que arriben de Madrid causen una profunda frustració en la gent, fins i tot un sentit de rebel·lia, perquè a cada declaració que arriba es fa més evident que Catalunya és la gran incompresa per part d’Espanya i que Catalunya no encaixa dins el marc tancat que Espanya ha establert i mantingut des de fa molts anys. Llavors la independència es presenta en el sentir de la gent com la millor solució possible. Jo crec que en el fons de tot s’amaga la frustració i el rebuig que genera en la gent la forma de fer de Madrid i per això molta gent que fa deu anys no s’hauria plantejat la idea de la independència de Catalunya, que no li havia passat mai pel cap, ara s’ho planteja. Molta gent que era agnòstica han deixat de ser-ho. Gent que fins i tot era militant convençuda d’una Espanya plural ha deixat de creure-hi i ara pensa que és impossible que aquesta Espanya respectuosa amb la singularitat catalana en tots els sentits, pugui existir.»

És agosarat preguntar pel futur, mirar d’intuir a partir del que ja sabem què és el que passarà? «Doncs no ho sé. Fa uns quants anys el periodista Pedro J. Ramírez va escriure un article en un editorial del diari El Mundo en què deia que “a los catalanes hay que darles las selecciones catalanas, el pacto fiscal y competencias plenas en cultura y educación”. Si ara Espanya ens donés tot això, que per altra banda fa molt de temps que ens és molt necessari, si aquesta proposta s’acceptés, estic convençut que hi hauria gent que signaria i que donaria per bo el suggeriment que va fer Pedro J. Ramírez. Ara bé, en aquest moment jo crec que una majoria absolutíssima de catalans no ho acceptaria. Ho prendria com una propina perquè estiguéssim contents i callats i no hi estaria d’acord perquè vol la llibertat absoluta per Catalunya. Hi ha gent que s’ha mogut entre l’agnosticisme i un independentisme més light que segurament ho acceptarien, però és que ara, en aquest moment, no passa pel cap de ningú que Espanya cedeixi i ho ofereixi, i això que fins i tot el director d’un dels diaris més bel·ligerants respecte a la voluntat de Catalunya ho veia amb bons ulls. Què vol dir això? Doncs que les coses han canviat molt en els darrers anys i que els pensaments han quedat, lamentablement, molt enquistats per les dues bandes.»