 |
| "El pulso". Escultura d'Ana Valenciano |
"Fer un pols" (que no és el mateix que fotre un polvo!) o una "guerra de mans" és un exercici gimnàstic en el que s'enfronten dos contrincants els quals, encarats entre ells a una banda i altra de la taula, s'agafen la mà dreta d'una certa manera, deixant el braç en un angle amb el qual es pot fer força sobre el braç de l'altre. El joc consisteix en resistir com més temps millor la força de l'altra i al mateix temps, empènyer-lo per tal de vèncer al contrincant, doblegant-li el braç amb el que fa la força i obligant-lo a cedir.
Qui més qui menys tothom ha fet un pols alguna vegada, ja sigui com a joc, ja sigui com a exercici gimnàstic. En sentit figurat, "fer un pols" és resistir sense defallir, l'embat d'un altre que amb una força similar i contraposada, volent guanyar la confrontació oposant tota la resistència possible. Al final del pols, els contrincants es donen amistosament la mà, l'un perquè sense escarafalls ha sabut guanyar i l'altre perquè sense rancúnia, ha sabut perdre.
El pols entre Catalunya i Espanya fa temps que dura. Anys de fet, però és ara quan d'una manera més clara, s'evidencien una i mil diferències entre una i altra, summament difícils de resoldre, més encara si una de les parts en conflicte, Espanya, segueix entestada en un NO al diàleg, NO al pacte, NO a escoltar a la gent, un no tan estèril com violent.
Ara bé, si alguna cosa tenim els catalans, és que som molt tossuts i per tant, amb o sense diàleg, amb o sense pacte, amb la intervenció del Tribunal Constitucional o sense ella, el procés català cap a la independència seguirà endavant, tal i com va anunciar fa uns quants dies la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. Mai a la vida les raons havien estat més poderoses per continuar fent el camí, ben recte i sense defalliments, que la jornada és llarga i la feina a fer, dura.
Després dels recursos d'empara que Iceta, Arrimadas i Albiol van presentar davant el Tribunal Constitucional, per tal d'evitar que el debat sobre la declaració sobiranista arribés a la cambra parlamentària catalana, aquest ha decidit no acceptar-los i per tant, el debat es podrà realitzar el dilluns dia 9 de novembre. La decisió del Tribunal Constitucional es va prendre per unanimitat dels seus integrants, amb l'argument que calia demostrar respecte per la institució parlamentària (ara, no?).
Els catalans però, que ja comencem a tenir la pell dura de rebre patacades per tot arreu, no podem cantar victòria. No ho és: és simplement l'avançada del que vindrà després del debat del dia 9, presumiblement i amb tota probabilitat, l'anulació per part del TC de l'acord que a Catalunya es prengui per iniciar la desconnexió amb Espanya. Adverteixen que defensaran "la Carta Magna amb "prudencia y determinación"". És a dir, que ja tenen clar què faran: tornar altre cop a la facilitat del NO, NO, NO. "Son las asambleas parlamentarias, en su condición de poderes constituidos, las que en primer lugar deben velar porque sus decisiones se acomoden, en todo momento, a la Constitución". Aquesta "fidelidad a la constitución" que reclama el TC, ja s'ha pogut comprovar en una colla d'ocasions, que no té un camí d'anada i tornada perquè quan li ha convingut, el govern espanyol s'ha saltat els acords i compromisos adquirits amb Catalunya, sobretot en l'aspecte econòmic, ben bé a la torera.
Mentre, la ciutadania seguim veient com entre els polítics espanyols hi ha un clar acord d'anar, tots junts, en contra de la voluntat de Catalunya i els catalans; com el polititzadíssim TC fa el que el "partido del gobierno" els mana; i com a Catalunya no acaba d'haver-hi l'acord que caldria entre els partits independentistes, tot i que algunes veus solvents afirmen que aquest acord és a tocar i a més, amb molt bones condicions. La bona notícia és que malgrat tot i tot, el braç de Catalunya aguanta les envestides espanyoles en aquest pols singular que si ara es torça, no es tornarà a plantejar ni d'aquí a 300 anys més.
