Des que tinc ús de raó i memòria històrica, sóc conscient que el dia 15 d'octubre és especial. Una efemèride tràgica assenyala aquest dia com a únic en el calendari: és la data en la que un president elegit democràticament, mora afusellat precisament per això, per ser president i demòcrata. El de Lluís Companys és un cas únic en la història i el 15 d'octubre de l'any 1940, una data per no perdre de vista.
La primera vegada que vaig sentir aquesta història va ser de llavis de la meva besàvia, que tenia 41 anys quan Franco va fer assassinar a Lluís Companys. Tot just acabava de passar la guerra i la gent, encara espaordida pels successos i esdeveniments terribles que la guerra va comportar, van conèixer amb estupor que al president de la Generalitat de Catalunya, Franco l'havia mort. I de mala manera, ajusticiant-lo com si fos un criminal, en un acte que tenia un fort rerefons de venjança i de ganes d'atemorir als catalans, com així mateix va passar.
Recordo a la meva besàvia explicant-ho, com no creient-s'ho encara, després de tants anys: "És que havien mort a en Companys!, a en Companys tot just!. I no havia fet res per merèixer-ho, com tanta i tanta gent va morir en aquella guerra!". Penso que la generació de persones a les quals la guerra els va enganxar joves, a partir dels 20 anys en endavant posem per cas, no es van poder refer mai de la ferida immensa que la guerra va obrir i que no va acabar de cicatritzar mai del tot. Els va quedar com a mostra del que havien passat (mort, fam, repressió, assassinats, exili), una por evident, una temença que tot allò pogués tornar a repetir-se en algun altre moment de la història.
Què penseu que diria la meva besàvia, si a hores d'ara fos viva i hagués vist al president de la Generalitat (en funcions) Artur Mas, anant a declarar davant la justícia espanyola, per una acció llargament demanada i portada a terme a Catalunya, una acció tan senzilla i noble com posar al carrer unes urnes de cartró perquè la ciutadania catalana que lliurement ho volgués, pogués expressar-se sobre el futur del seu país. No hi va haver coaccions, ni pressions, ni amenaces, ni cap altra frontera que obligués als catalans a fer el que vam fer: dipositar a dins l'urna que tocava, una papereta impresa a casa, en la qual personalment, vaig assenyalar Si-Si.
Aquest passat dia 15 d'octubre se'm va posar la pell de gallina quan vaig veure a milers de persones al carrer, el govern en pes, alguns dels líders polítics d'altres partits, personalitats de tots els àmbits, més de quatre-cents alcaldes amb les seves vares alçades, fent costat al president Mas, en un moment compromès i delicat en l'aspecte polític i personal. Mas, serè, elegant, digne com sempre, va entrar sol als jutjats mentre milers de persones l'esperaven pacientment al carrer més d'una hora i mitja. Ja havia passat un parell de dies abans amb les conselleres Ortega i Rigau, però l'acompanyament al president Mas va ser increïble, un acte d'una potència indiscutible. Ningú va deixar el seu lloc durant el temps que va durar la declaració de Mas a porta tancada i per descomptat, per fer bé les coses, el president Mas mai caminarà sol. "Per comportar-me com un demòcrata se m'ha de tractar com un delinqüent?" va preguntar el president Mas. La resposta, per a la ciutadania que el recolza i que és conscient que sense ell el procés cap a la independència de Catalunya no fora on és, és clara, però (de moment), tot està en mans de la justícia espanyola. Caldrà saber també, si en aquell moment, Europa mirava cap a Catalunya o cap a una altra banda, com sol fer darrerament. Haurem d'esperar unes quantes setmanes, a veure què, però tot fa pensar que segons com vagin les coses, haurem de tornar a sortir al carrer. I coneixent-nos, ho farem tants cops com calgui.
