 |
| Jordi Basté (El Món a RAC 1) |
Al llibre "20 converses sobre la independència de Catalunya" (Ed. Gregal, 2014), 20 personalitats molt conegudes per tot el públic, reflexionen sobre el procés, sobre què passarà, quines afectacions tindrà per a Catalunya i per a Espanya el fet que Catalunya pugui esdevenir un dia, un país independent. Aquest és un fragment del que explica al llibre d'una forma més extensa, el periodista Jordi Basté:
El difícil encaix de Catalunya dins d’Espanya
Cada dia de cada dia des de ja fa bastant de temps, les notícies que
arriben de Madrid causen una profunda frustració en la gent.
El dia 12 de desembre de 2013, RAC 1 va interrompre cap a la una del
migdia la seva programació habitual i Jordi Basté va tornar a posar-se
davant el micròfon perquè estava a punt de passar alguna cosa molt
important: el president Artur Mas estava a punt de comparèixer en roda
de premsa al palau de la Generalitat juntament amb els líders d’Esquerra
Republicana de Catalunya, Iniciativa per Catalunya i la CUP, per
anunciar que a la fi, després d’intenses negociacions, havien arribat a
un acord pel que feia a la pregunta i la data en què es realitzaria la
consulta als catalans i les catalanes. Era un gran pas endavant que
concretava i fixava en el calendari de la gent una cita important,
històrica, davant les urnes. «Crec que no hi haurà consulta perquè el
Govern espanyol no la permetrà», explica reflexivament i seriosament
Jordi Basté. «Llavors, fer una consulta amb urnes de nyigui-nyogui és
com fer un partit de costellada el dia de Nadal, que no val per res, que
és un grup de gent que vol passar-ho bé una estona i que hi tornaran
segurament d’aquí a un any. Penso més aviat que en comptes de fer una
consulta anirem a unes eleccions plebiscitàries en les quals la majoria
dels partits polítics de l’arc parlamentari català faran constar a
l’ordre del dia la declaració d’independència i, per tant, si aquests
partits assoleixen la majoria desitjable, proclamaran la independència
del país. A partir d’aquí no sé què pot passar, no goso fer cap previsió
de futur, ni el més immediat ni a mig termini.»
Quin és l’escenari que des del seu punt de vista, pot afavorir més
Catalunya? «Es veu força clar que es va cap al que s’ha anomenat un xoc
de trens entre Catalunya i Espanya i, de moment, no sembla que sigui
evitable. Està clar que no és la situació ideal i desitjable però, si no
ens deixen cap més camí, Catalunya tirarà endavant. Tot plegat és
esgotador perquè concerneix a un tema certament delicat que hauria de
tractar-se amb obertura de mires i pensant en el bé de la gent. Jo
sempre dic que “de la sang se’n pot dir però no se’n pot sentir a dir” i
entenc que, vist des de fora, Catalunya és un país difícil d’entendre.
»Hi ha molta gent que fins fa poc es preguntava per què ha augmentat
tant l’opció de la independència, perquè ha crescut tant el desig en la
gent que Catalunya sigui una nació amb estat, com totes les nacions del
món. Des del meu punt de vista la resposta és fàcil de donar: perquè
cada dia de cada dia, des de ja fa bastant de temps, les notícies que
arriben de Madrid causen una profunda frustració en la gent, fins i tot
un sentit de rebel·lia, perquè a cada declaració que arriba es fa més
evident que Catalunya és la gran incompresa per part d’Espanya i que
Catalunya no encaixa dins el marc tancat que Espanya ha establert i
mantingut des de fa molts anys. Llavors la independència es presenta en
el sentir de la gent com la millor solució possible. Jo crec que en el
fons de tot s’amaga la frustració i el rebuig que genera en la gent la
forma de fer de Madrid i per això molta gent que fa deu anys no s’hauria
plantejat la idea de la independència de Catalunya, que no li havia
passat mai pel cap, ara s’ho planteja. Molta gent que era agnòstica han
deixat de ser-ho. Gent que fins i tot era militant convençuda d’una
Espanya plural ha deixat de creure-hi i ara pensa que és impossible que
aquesta Espanya respectuosa amb la singularitat catalana en tots els
sentits, pugui existir.»
És agosarat preguntar pel futur, mirar d’intuir a partir del que ja
sabem què és el que passarà? «Doncs no ho sé. Fa uns quants anys el
periodista Pedro J. Ramírez va escriure un article en un editorial del
diari El Mundo en què deia que “a los catalanes hay que darles
las selecciones catalanas, el pacto fiscal y competencias plenas en
cultura y educación”. Si ara Espanya ens donés tot això, que per altra
banda fa molt de temps que ens és molt necessari, si aquesta proposta
s’acceptés, estic convençut que hi hauria gent que signaria i que
donaria per bo el suggeriment que va fer Pedro J. Ramírez. Ara bé, en
aquest moment jo crec que una majoria absolutíssima de catalans no ho
acceptaria. Ho prendria com una propina perquè estiguéssim contents i
callats i no hi estaria d’acord perquè vol la llibertat absoluta per
Catalunya. Hi ha gent que s’ha mogut entre l’agnosticisme i un
independentisme més light que segurament ho acceptarien, però
és que ara, en aquest moment, no passa pel cap de ningú que Espanya
cedeixi i ho ofereixi, i això que fins i tot el director d’un dels
diaris més bel·ligerants respecte a la voluntat de Catalunya ho veia amb
bons ulls. Què vol dir això? Doncs que les coses han canviat molt en
els darrers anys i que els pensaments han quedat, lamentablement, molt
enquistats per les dues bandes.»
