Konstantínos Pétrou Kaváfis és un dels poetes grecs contemporanis més coneguts. Els seus poemes han inspirat en nombroses ocasions el rerefons d'altres obres, com per exemple, aquella famosa novel·la de Terenci Moix que va guanyar el Premi Planeta l'any 1987 i que es deia "No digas que fue un sueño", vers aquest, extret d'un poema de Kaváfis que porta per nom "El dios abandona a Antonio": "Sobre todo no te engañes, no digas que fue un sueño, que se engañó tu oído: no aceptes tales vanas esperanzas."
Poc s'imaginava, però, Kaváfis, que un dels seus poemes més estimats, "Viatge a Ítaca", seria el més anomenat com a metàfora a casa nostra, que el cantaria Lluís Llach, que la gent anomenaria l'illa grega com a símbol de llibertat i de consecució d'allò que s'ha proposat per difícil que sigui, i que precisament a causa d'aquesta dificultat per arribar-hi, cal emprendre abans un viatge ple de traves i de lluites, d'aprenentatges i d'unes noves esperances que han de ser prou fortes com perquè no s'esvaeixin en l'aire i d'objectius tan grans que no es puguin perdre de vista.
Catalunya està en el seu camí cap a Itaca. Compte, no ens confonguem!. El viatge és metafòric, una al·legoria dels seus desitjos i ambicions com a poble i com a país, perquè com és fàcil d'entendre, Catalunya no variarà ni un mil·límetre la seva situació geogràfica, aconsegueixi o no la seva independència d'Espanya.
Fa gràcia quan de vegades, els catalans, per expressar aquest desig de canviar el nostre status relacional amb Espanya, diem "marxem". No, nosaltres no marxem, no ens movem de lloc: són les institucions de l'Estat i els seus representants els que marxen de Catalunya per no tornar-hi més!. Més enllà de tenir una ambaixada a Barcelona, l'administració estatal no tindrà lloc en una Catalunya independent, erigida com a Estat amb un funcionament paral·lel i similar al de qualsevol altre estat d'Europa i del món.
Això és el que vol dir la independència de Catalunya: la possibilitat de governar-nos, de fer les nostres pròpies lleis a mida de les pròpies necessitats, de gestionar els nostres recursos com millor creguem que hem de fer-ho, sense interferències, traves ni rasers que ens igualin amb qui de fet, compartim ben poca cosa. Aquesta és la Itaca que volem, per la qual hem emprès el viatge, navegant sovint sobre aigües turbulentes. Però allà al lluny d'aquest procés, una nova albada d'aixeca i és responsabilitat de tots i totes, fer el possible per arribar-hi.
