LA REACCIÓ DELS UNIONISTES DESPRÉS DEL SEU FRACÀS

Iceta, Arrimadas i Albiol, a la sortida del TC (Foto del Diari Ara)

Ja hi tornem a ser!. Als despatxos del Tribunal Constitucional s’hi acumulen les carpetes que tracten els assumptes del procés català que els partits contraris a la independència no han sabut i la major part de les vegades no han volgut, resoldre per la via política, com seria de rebut. Avui, a les carpetes anteriors se n’afegeixen tres més: les que contenen les tres resolucions d’empara que han registrat Arrimadas, Iceta i Albiol, o el que és el mateix, Ciudadanos, PSC i Partido Popular. A la sortida de les oficines del constitucional, tots tres posaven satisfets davant les càmeres dels periodistes, formant escala de més alt (i animal) a més baixet (orondo y redondo, com dirien en castellà) i mostrant victoriosos els papers amb el registre d’entrada corresponent.

Sí, és clar, cal entendre’ls: han fracassat intentant frenar el ple del trencament amb la mesa del Parlament, que ahir, sí o sí, va engegar els mecanismes del procés acceptant la resolució que s’ha de debatre i posant-la a disposició de la cambra de cara al dia 9. Tenint la cambra com té, una majoria de diputats independentistes, està més clar que l’aigua quin serà el resultat de la votació i per tant, el tret de sortida del procés ja està donat.

Davant d’aquesta situació, què havien de fer els unionistes, espanyolistes i filibusters? Doncs provar de frenar-ho de totes les maneres possibles, fins i tot fent el ridícul. Perquè això és el que pot passar, que ho allarguin en el temps fent créixer la impaciència de la majoria dels catalans que estem per la independència i tenim pressa per aconseguir-la, però frenar-la i evitar-la, que és el que voldrien, això no està a les seves mans. Només són diputats autonòmics i comptats d’un en un, no pas gaires.  Insuficients, almenys.

Ciudadanos i Populares van agafats de la mà i no en va, són la marca blanca l’un de l’altre, però el PSC, representat per Iceta a la foto, mereix una reflexió a banda que a ell mateix l’hauria de fer pensar i adonar-se de fins a quin punt el partit que havia tingut una força importantíssima a Catalunya, al Parlament però també i sobretot als ajuntaments i a les diputacions, ara té una importància tan escassa, per no dir que és directament residual. Els temps canvien i la política i els polítics han de saber adaptar-se a les demandes de la gent, si no volen pagar una extraordinària factura, com la que Catalunya li ha passat al PSC. “"Nosaltres no volíem que la primera resolució fos negativa", ha argumentat Iceta, però el cert és que aquesta demanda d’empara s’ha presentat abans que el debat es celebri. El propi Iceta reconeixia fa unes jornades que “és molt difícil que el tribunal bloquegi el debat –els precedents així ho constaten–, però que cal presentar un recurs perquè els catalans sàpiguen que el PSC està en contra de situar les institucions catalanes al marge de la legalitat”. Els antecedents dels quals parla Iceta es remunten a l’any 2005, quan el PP va presentar un recurs d’empara al TC contra la tramitació de la reforma de l’Estatut sorgit del Parlament i que el Congrés dels Diputats va admetre a tràmit. El segon antecedent el trobem un any abans, el 2004, arran de la proposta d’Estatut polític d’Euskadi (el Pla Ibarretxe), que la mesa del Congrés va admetre a tràmit però que altre cop el PP va portar al TC demanant la seva suspensió, sense que aquest acceptés el recurs. Veurem què passarà ara, deu anys després, quan la tensió és més forta que mai i el govern espanyol demana tan sovint que el Tribunal Constitucional arbitri els assumptes que pertanyen a una esfera exclusivament política i no pas jurídica. 

Els que segueixen sense mullar-se, nedant enmig de marees perilloses, és Catalunya Sí Que Es Pot. La meva besàvia, que era una dona molt sàvia, sempre deia que “Déu Nostre Senyor estima als calents i estima als freds, però avorreix els tebis”. Bé, algun dia hauran de definir-se, suposo, i declarar a tothom què esperen, què volen i per quin objectiu es posaran en marxa, si és que arriben a fer-ho. I mentre aquests darrers es decideixen (o no), Junts pel Sí i la CUP segueixen endavant perquè el dia 9 de novembre és ben bé a tocar.

El 20 de desembre també s’acosta perillosament i sense una estratègia clara i amb el NO per bandera, els partits unionistes PP, PSOE i Ciudadanos, estan traçant maldestrament la seva estratègia electoral, sabent que a Catalunya ho tenen tot perdut però que a la resta d’Espanya, els entusiasmen les animalades que arriben a dir sobre Catalunya i els catalans, tot i reconèixer-se catalans també ells mateixos, i dient que tot el que fan, ho fan perquè estimen Catalunya. És ben bé allò que diu el refrany que “de tant que t’estimo t’abonyego” i que "el més cec és el que no hi vol veure".