SI EL MEU AVI ROCA FOS VIU

L'avi Joan Roca, a finals dels anys 60 al Vendrell

Si el meu avi Roca fos viu tindria 104 anys. Era un home amb molt de caràcter (una pólvora) i al llarg de la seva vida va veure de tot, inclosa, la Guerra Civil (que el va enxampar fent el servei a Cartagena); també l'arribada de l'aigua corrent i la llum elèctrica a les cases, la trepitjada de l'home sobre la Lluna, el llançament del Columbia des del Cap Canyaveral, l'avenç de la informàtica i el lent surar del telescopi Hubble per l'espai. No va poder 'veure' en sentit literal, més episodis històrics perquè l'avi Roca va morir completament cec. Si avui fos viu segur que es passaria el dia enganxat a l'ordinador navegant per Internet, comunicant-se des del seu perfil de Facebook, publicant les seves opinions contundents des de Twitter i navegant a través del Google de pàgina en pàgina, satisfent la seva enorme curiositat i les ganes de saber que no va perdre mai a la seva vida.

Tenia defectes? Un munt i també un caràcter seriós i intractable, tot i que a mesura que es va anar fent gran, aquest mal geni i les ganes de baralla i discutida es van anar desinflant. Era descregut, ateu, malparlat, geniüt i republicà fins al moll de l'os.

Ras i curt, l'avi Joan Roca va tenir al llarg de la seva vida tres grans alegries: la primera, veure embarcar a Alfons XIII (el cametes) al port de Cartagena camí de l'exili; la segona, la proclamació de la República i la tercera, la mort de Franco el 20 de novembre. Tenint en compte que ell feia anys el 21 de novembre, aquell 1975 va prendre's la mort del dictador com un regal d'aniversari anticipat que mereixia una celebració. Uns quants dies abans del 20-N, quan l'"equipo médico habitual" va començar a explicar amb compta-gotes als "españolitos de a pié" que el Franco estava que no estava, l'avi va comprar una ampolla de cava i li va dir a la Maia, la meva àvia, que la mantingués fresqueta fins que arribés el moment. Ella la va agafar sense dir res i la va mantenir en 'standby' a la porta de la nevera.

El recordo, aquella tardor de 1975, agafat al transistor de casa, matí, tarda i nit, fins que el dictador va fer l'últim espeterrec. No cal ni dir que va sortir l'ampolla de cava i que mentre l'Arias Navarro anava fent el somicó, ell, brindant amb ell mateix, se la va anar prenent de mica en mica, assaborint cada glopada que li lliscava ganyot avall. En tota la seva vida cap altre cava ni cap altra brindis, li va proporcionar més plaer.

Per cert, com que el 20-N no hi va haver col·legi, jo em vaig quedar a casa. Recordo que a l'hora de llevar-me la meva mare em va dir que aquell dia no havia d'anar al col·legi perquè (cito textualment) "un senyor molt vellet que estava molt malalt s'ha mort"; jo tenia 4 tendres anys i tota la innocència del món i em va saber greu que aquell senyor vellet, que jo no coneixia, s'hagués mort de tan malalt com estava. Quan vaig veure l'avi Roca, encetant la famosa ampolla de cava i brindant per la mort (que ja era hora) del Franco, vaig pensar que tenia un avi molt dolent que es posava content perquè un senyor vellet s'havia mort. Ai Senyor!, el que és la innocència de la infantesa...!.  Ningú més de casa va fer cap altra manifestació, ni de goig ni de dolor, però al cap d'uns quants dies, la besàvia Roseta va decidir de forma unilateral i irrevocable, que faria un bon dinar per a la família, sense que aparentment vingués a compte de res, simplement perquè "hoy es hoy".

M'encantaria saber què opinaria el meu avi Roca del que passa al món i a Catalunya en especial, en aquest moment. Probablement estaria content de saber que la tecnologia avança d'una manera increïble i que avui dia, la vida és més fàcil mercès als enormes avenços de la medicina, les comunicacions, la informàtica i la recerca en diferents camps que aporten al dia a dia, innovacions increïbles; també m'agradaria sentir-lo filosofar sobre els canvis de règims polítics i sobre la caiguda i alçament dels governs, arreu del planeta.

Què diria el meu avi Roca del 'Cas Pujol'? I del nefast govern del PP? I de la crisi i totes les desgràcies que comporta? I de l'immens batibull de corruptel·les que es fan i s'acaben descobrint a les espanyes? I dels atacs jihadistes, ell que era un ateu convençut i contrari a qualsevol pensament que es referís a un déu? Hauria participat en les grans manifestacions festives, reivindicatives, que ha conegut aquest país? Estic segura que sí. Me l’imagino donant la mà al veí del costat formant part de la gran Via Catalana, ben apropet de casa seva, al Vendrell.

Estic segura que avui, malgrat el bloqueig en les negociacions CDC-CUP, esperaria amb ànsia els nous esdeveniments cap a la llibertat dels catalans. Ell sempre havia cregut en la independència de Catalunya i havia renegat una i mil vegades de la inutilitat dels polítics espanyolistes, de la poca-vergonya dels seus representants. La independència de Catalunya hauria sigut la quarta alegria de la seva vida.

Ara, Probablement argumentaria un discurs més propi d'un altre temps i acabaria reblant que "el món està ben boig” i que “no hi ha ni un pam de net". Tindria raó. 

El dia que l'avi va morir ho va fer tan bé com va saber. Simplement al llarg del dia 1 de febrer de l'any 1991, es va apagar. Va anar-se'n tal i com ell volia, sense dolor, sense estrebades, sense adonar-se'n. Es va adormir, i prou. Quan em toqui, jo també vull una mort com aquesta. Ell sempre deia: "Morir no és res, és només un instant. Patir és el que em preocupa". En va saber molt, moltíssim.

El dia 21 de novembre, hauria complert 104 anys i ja hauria superat la centúria. No va tenir aquesta oportunitat ni jo la sort de veure'l superar-la, rondinant, queixant-se, renegant i filosofant a la seva manera, tal i com fan avui, ara mateix en aquest instant, avis i àvies de tot arreu.

Vagi per a l’avi Roca el meu record més entranyable.

L'avi Roca i jo, al terrat de casa. Jo que era la seva única néta (i per això la preferida) devia tenir en aquesta fotografia uns 3 anys.